Llegenda dels Ganxuts

llunaganxo

Entre les comarques de la Costera, la Safor, l’Alcoià i el Comtat, es troba una de les comarques més belles  de les terres valencianes, la Vall d’Albaida, la Vall blanca  anomenada així per la població musulmana, per l’existència d’una espècie d’estepa blanca. Protegida dels vents i dels freds per  la serralada del Benicadell i per la serra Grossa alberga una població abundant. El riu Albaida, de cabdal capriciós, rega en una comarca de secà, algunes de les terres amb aigua generosa i bona. Ben situat enmig de la Vall trobem Benigànim ( que significa “fills de Gànim”. Ibn Gànim fou governador de Córdova a la darreria del segle IX),  poble pròsper i acollidor sobre el qual es conten llegendes i tradicions d’origen incert que han traspassat el límit del temps i han perdurat fins als nostres dies.

Conten el més vells, que una nit d’estiu i de lluna creixent, es trobaven dos jovenets fent romanços. I de tots és sabut  que en temps antics la vida i els coneixements dels llauradors era ben senzills i simples, i les cases encara ho eren més i no disposaven de molts atifells, dos perols, una cassola i una pinta. Ni espills, ni fils, ni randes.

Els nostres jovencells es trobaven en la partida de Rafalgànim, en un molí, a la vora d’un pou on ella, hi havia anat a poar aigua tal i com li havia manat l’ama. En abocar-se al brancal, es va trobar amb l’aigua del pou que estava ben alta perquè aquella primavera havia plogut en abundància, va veure com la lluna s’hi dibuixava i va expressar el desig de poder tindre la lluna entre les mans, al mateix temps que deixava sentir un sospir enyoradís inspirat per la bellesa lunar inabastable.

El jove va trobar l’ocasió per agradar a la jove i es va posar a la faena. Amb una corda  que tenia en un extrem un ganxo per poder pujar senalles de materials, gerres i altres coses  a un  lloc elevat, va intentar enganxar la lluna per poder satisfer aquella que li tenia el cor robat. Com més ho intentava, la lluna es mostrava més capriciosa, li ballava i es desfeia una i mil vegades. Desesperat, com veia que no ho aconseguia va  demanar ajuda, els seus crits van fer que acudira tot el veïnat del molí, espantat, a la vora del pou, preveient algun desastre. El més espavilat, en assabentar-se del cas, va esclatar un riure sorollós, davant de la ximplesa del jove i li va fer veure que el que pretenia era impossible que la lluna està en el cel i el que veiem és el seu reflex.

La història es va escampar pel poble i per tota la comarca i a partir d’eixe dia, els nadius de Benigànim som coneguts amb el nom satíric de “ganxuts” perquè volíem traure la lluna  d’un pou, amb un ganxo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s